Sempre buscava racons i
curiositats per a distreure'm. Sortien coses guardades de feia temps, que
ja no recordava què tenia. Remenava calaixos i armaris amb la il·lusió de
trobar allò que em faltava i no sabia ben bé què era.
Somiava aconseguir-ho algun dia, d'alguna manera arribaria allò que desitjava.
Feia plans, organitzava impacient, esperava amb neguit, però no acabava de
visualitzar-ho.
Em perdia en un mon de pensaments, imaginant mil històries absurdes.
Una tarda, obrint calaixos, vet aquí que vaig trobar una capsa
que m'havia regalat l'àvia abans de morir. Em va explicar que era màgica, que
només la podria obrir un cop i que a ella li havia portat molta sort.
Sempre em deia que el recorregut pel camí del dia a dia era l'essència de la
vida. Que tant era on arribés si valorava el que feia, independentment del
resultat.
Recordant aquelles paraules de l'àvia, vaig entendre que tot el que
necessitava era gaudir de cada moment, de cada lloc, amb qualsevol
tasca i circumstància... Compartir somriures.
Llavors vaig saber que era el moment. Quan vaig obrir la capsa, no hi havia
res.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada